LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

 Abans de fer aquesta pausa temporal, vos deix aquests fragments, referents a la zona de l'Anell. La recordau? Si no és així, podreu trobar-la ràpidament a través de l'enllàç de "Llocs de la Terminal" 

Fins aviat!

------------------------------------------------------

El drobbàs és un gegantesc cetaci del mar de l’Anell que és l’únic depredador del peix d’or. Aquests darrers son molt verinosos i a causa d’això emeten una lleu iridiscència verdosa. D’aquesta manera , els altres animals ja saben que no s’hi ha d’acostar. 

Les serps marines surten a la superfície per a caçar els insectes dels que s’alimenten. Al voltant del coll despleguen unes aletes que segreguen una substància olorosa i aferradissa, semblant a teranyina, que els atreu i els atrapa. Finalment, quan aquests fils estan plens, en fa una bolla i els amolla, deixant-la caure a l’aigua per a devorar-la.

Així doncs, per a caçar-la s’ha de saber acostar-s’hi mentre caça, moment en el que descansa, immòbil per a no foragitar a les seves diminutes preses. 

--- Aleta, vell pescador Gent de l’Illot de les Cloïsses ---

(Sí, els dos son citats per la mateixa persona. Molt observadors!;-)

Els pobles batranencs tenen una costum de festeig curiosa, molt diferent a la de la meva gent: la monogàmia no esdevé necessària ni exigida fins que la parella no es casa. D’aquesta manera, els noviis poden festejar amb diverses persones i veure quina li interessa més...

Per a la gent com jo, pot arribar a cridar l’atenció, però per a ells és quelcom ben normal. Això sí, si un cop casats alguna de les dues parts és trobada essent-li infidel a la parella, li son tallades les orelles i els llavis! D’aquesta manera tothom sap quina ha estat la seva falta i se’n fan enfora.

Resulta absurd dir que un cop que passa això és molt difícil que aquesta persona torni a casar-se.

--- Roderic, Gent mercader de terra ---

Més enllà de la Zona Fosca d’Abora, segons es diu, hi ha el país dels berdels, una terra ruda i perillosa. En aquest lloc no s’hi poden trobar gaires aliments. Pocs fongs son capaços de sobreviure-hi excepte la passifa, un verdet pesat i lleugerament iridiscent que s’adhereix fàcilment a la matèria primigènia.

Tanmateix, tot i que és comestible per a les persones (és més, alimenta molt més del que sembla, fent que unes soles grapades bastin per a fartar-se), al cap d’un temps aquestes comencen a mostrar senyals de canvi: la seva intel·ligència cau en picat fins a ser la d’un nin petit o la d’un ca.

Els berdels s’han adaptat a aquesta contingència amb estoicisme i això els ha permès prosperar, encara que d’una manera que repugnaria molts Gent! Mantenen ramats del que ells anomenen ubis: gent que des de petita ha estat alimentada amb passifa i que son considerats com a animals.

De fet, els berdels els fan servir per a gran quantitat de tasques: animals de càrrega, aliment, per a abrigar-se amb les seves pells... És curiós que tot i que la passifa té uns efectes tan devastadors sobre els seus consumidors, no els té sobre els qui es mengen la carn dels ubis!

--- Sindar, cap d’un clan comerciant de belonis ---

Molts d'anys a tots! Aquest és el primer post del 2008 i no, encara no és la primera pàgina de la història ambientada a la Terminal, sino un fragment. Amb tot el trui d'aquests dies m'ha estat impossible poder preparar-ho... Però intentaré tenir-ho llest ben aviat!

-----

Molts déus s’associen a estacions, no ho sabies? Ah! No recordava que els homúnculs no teniu déus...

Idò aquesta és la realitat. El període vermell, per exemple, sol ser reclamat per déus violents i apassionats i el blau i el verd per altres déus de vida i fertilitat... De totes maneres, cada déu i cada zona tenen les seves pròpies preferències i costums. 

Si t’interessa el tema escolta això: molts temples i ordres tenen variants d’hilberins que brillen més en la seva època, el que sol implicar un espectacle digne de veure’s!

--- Trossí, Gent ---

Sí! Jur pels déus més sagrats que ho vaig veure. Jo anava perdut per uns passadissos als que havia caigut per un pou de la Zona Fosca de Drica, la meva llum de fong s’estava exhaurint i la panxa em rugia  amb fúria... i en aquell moment va alçar-se una suau brisa  que en uns pocs segons es convertí en vent.

Podeu imaginar-vos que no vaig quedar-me quiet allà enmig del vent! Ja sabeu que és difícil que alguna cosa m’assusti, però en aquells moments me semblava que alguna cosa m’observava des de les ombres, encara que per molt que em girava no veia res, i sempre notava la seva presencia al meu darrere!

Vaig arrencar a córrer fins que el passadís es convertí en un carrer molt més ample i llarg, i el que se’m presentà davant els ulls féu que m’aturés en sec. En aquest nou passadís hi havia un corredor superior que desembocava a aquest, com en una balconada, i allà una figura m’observava.

Era humanoid, però els seus ulls eren llisos i centenars de petits apèndix de li escampaven per la “cara”. La silueta del cos era la d’una túnica, però la foca m’impedí veure’n la forma real... i sé que no era un homúncul! N’he vist molts i en diferents nivells i sé que de cap manera podria ser-ho. No me demaneu com, però podia sentir-ho! A més, el vent bufava al seu favor i per la manera en com movia els apèndix vaig saber que m’ensumava.

De la por vaig recular i travelar. Ni tan sols se’m feu prioritari recuperar el llum exhaust, sinó que vaig arrencar a córrer en direcció oposada al vent el més aviat que em permeteren les meves cames. No sé quant temps o quina distancia feia que corria quan el terra s’obrí davant meu i a través d’un altre pou vaig tornar a caure perdent el sentit. Per sort, una colònia de fongs d’aire em salvà de morir esclafat, però puc assegurar que no oblidaré aquell fet en ma vida!

Algun temps més tard, amb un grup rastrejarem la zona on havia aterrat, però no trobarem cap rastre d’obertures entre l’espessa capa de colònies fungoides . Tot i així puc assegurar-te que era real, tan real com que tu i jo estam aquí parlant!

--- Garsa (gent). Aquesta és la història que se’l pot sentir contar sempre que l’alcohol s’apodera de la seva llengua  ---

Quan bufa el vent, que corri la gent!! 

--- Dita popular dels Gent ---

És perillós aventurar-se pels passadissos superiors de la Terminal. Les visions apareixen i desapareixen com somnis i el temps passa d’una manera diferent. El passat i el futur es confonen, se’t fa difícil saber si la realitat ets tu o son ells...I aquesta confusió pot resultar-te fatal!

Sé de gent que ha enfollit i alguns fins i tot han mort per aquestes visions... mala cosa! Esper no haver de pujar mai més allà dalt.

---Rasted, errant homúncul ---

D’alguna manera inconscient, els gent no se senten com a habitants naturals de la terminal...Tots t’ho negaran, naturalment, d’on poden haver vengut, si no? I pots estar ben segur que ho faran de cor, però tu escolta’ls parlar, capta el que s’amaga darrera del llenguatge, de les paraules. Anomenen als demés éssers racionals com a “fills de la Terminal” o, de manera manco freqüent, “éssers del submón”.

Un altre detall important que també corrobora aquest pensament és la seva identificació, en el regne fungoide, amb les plantes, especialment amb les que se separen en sexes, mentre que ens associen a nosaltres, i especialment als homúnculs,  amb els fongs per la nostra assexualitat.

Curiós, no? Moltes vegades m’he demanat d’on pot venir tot aquest substrat inconscient. Son les restes d’alguna religió primigenia? D’alguna creença perduda jaen els abismes del temps? Si fon així, t’adones del que representaria? Ara poblen gairebé tots els nivells, però no degué ser així en el passat. Si tota la seva espècie va compartir un credo comú, bé havia de tenir una població reduïda i ben comunicada entre sí. 

--- Babith, gran shaman zomb ---

No t’has fixat mai en que de vegades sembla que les ombres formin el contorn de rostres o mans? No has tengut mai la sensació que la fosca et mira i que gairebé pots sentir la seva respiració? O moviments de coa d’ull que fan que se t’aixequin els cabells del clatell o els braços?

El drobbàs és un gegantesc cetaci del mar de l’Anell que és l’únic depredador del peix d’or. Aquests darrers son molt verinosos i a causa d’això emeten una lleu iridiscència verdosa. D’aquesta manera , els altres animals ja saben que no s’hi ha d’acostar.

Quan arriba l’època d’aparellament, una vegada cada color, la llum que desprenen es torna molt més potent per a atreure a l’altre sexe. Les femelles son més grogues i els mascles més verds. És en aquest moment quan els drobbàs posen en marxa la seva enganyifa: repartits pel seu cos, i especialment dins les seves colossals boques, hi tenen uns apèndixs que brillen com ells i d’aquesta manera els atreuen a una trampa segura.

També és en aquest moment quan els propis drobassos són més vulnerables, ja que es veuen clarament encara que estiguin a distancia i es poden caçar més facilment... és a dir, facil per a tractar-se d’una bestia col·lossal, blindada i extremadament perillosa com aquesta!

--- Aleta, vell pescador Gent de l’Illot de les Cloïsses ---